ELS RÈPTILS
C. REPTILIA
O. CHELONIA
F. Testudinidae
Tortuga mediterrània
(Testudo hermanni)
Existeix alguna dada dispersa
de tortuga mediterrània, la més fiable de totes la d’un
mascle adult a Sant Jaume de Viladrover (El Brull), sense evidències
d’haver estat captiu. No obstant, ha de tractar-se d’exemplars alliberats
un dia o altre, ja que aquesta tortuga de terra només habita ambients
mediterranis, secs termòfils i litorals. L’únic nucli autòcton
viable que resta a la península Ibèrica es troba a la serra
de l’Albera (Alt Empordà).
Tortuga d'estany (Emys
orbicularis) Tortuga d'aigua
Localitzada amb seguretat a les
Guilleries (DG64), es té constància d’unes quantes dades
de tortuga d'estany en torrents d'aigües oligotròfiques
de la conca de la riera d'Osor, en domini de l'alzinar muntanyenc. També,
de quatre exemplars alliberats a mitjans d’agost de 1997 en un petit embassament
d’un afluent lateral de la riera de Viladrau.
Tot i tractar-se d’una espècie
autòctona, és poc coneguda a Catalunya, on no presenta una
distribució prou coherent (LLORENTE et al., 1995) a causa
segurament d’introduccions. Al conjunt del país és escassa,
molt vulnerable per la recol.lecció i l’alteració dels hàbitats
on viu, especialment les basses, estanys i aiguamolls de les conques baixes
del Fluvià, el Ter i la Tordera. A l’àrea d’estudi el seu
origen deu ser en tots els casos introduit, tot i que no es pot descartar
la seva presència pretèrita.
Tortuga de rierol (Mauremys
leprosa) Tortuga d'aigua
Les dades corresponents a la tortuga
de rierol a la zona d’estudi durant els dos darrers decennis, aïllades,
provenen principalment de la seva pesca accidental al riu Ter i de l’observació
o captura en algunes basses i embassaments, on sembla que ha arribat a
criar. També es coneix cites corresponents al canal industrial
de Borgonyà, a les vores de la riera de Sorreigs i a la riera de
Merlès. Del Lluçanès, a més, es té
referència bibliogràfica d’algun exemplar trobat a la part
alta (Alpens) i baixa de la riera de la Gavarresa (BORRÀS &
JUNYENT, 1993); precisament, a la conca del Llobregat, especialment als
trams mitjos, hi podria haver abundat temps enrera (LLORENTE et al.,
1995).
Probablement bona part o la totalitat
dels individus detectats a la zona d’estudi corresponguin a exemplars
alliberats de captivitat o portats d’altres zones. L’absència de
registre fòssil o arqueològic i la manca d’un record popular
generalitzat recolza aquesta hipòtesi; en tot cas, exceptunat els
darrers decennis, en temps històrics recents, la tortuga de rierol
sembla haver estat molt escassa.
Tortuga de Florida (Trachemys
scripta elegans) Tortuga d’aquari
Introduïda, originària
d'Amèrica, es coneix amb seguretat una població estable
de tortuga de Florida al límit del territori, en una bassa de Sagàs
(El Berguedà), l’observació d’un exemplar adult al pantà
de Sau el juliol de 1996, i d’un altre adult en una resclosa de la riera
de Merlès el 1997. Existeixen unes quantes informacions insuficientment
contrastades, procedents d’arreu del territori.
Tortuga típica d’aquari, se'n
coneixen gran nombre de dades a Catalunya, principalment en ambients termòfils,
on arriba a reproduir-se (LLORENTE et al., 1995). A partir de l’any
1998, se n’ha prohibit la importació i comercialització
per frenar una expansió que podria perjudicar altres espècies
aquàtiques.
O. SAURIA
Dragó comú (Tarentola
mauritanica). Dragó
El dragó comú
és escàs; es troba localitzat a diversos nuclis urbans:
Montesquiu, Sant Quirze de Besora, Torelló, Manlleu, Roda, Vic,
Tona, Taradell, Moià, Perafita i Prats de Lluçanès,
on se’l veu les nits de primavera i estiu per les parets exteriors dels
edificis. Al medi natural, únicament s’ha trobat a l’alt Congost,
en afloraments rocosos solells de l’Avencó (Montseny, 840m) i dels
cingles del Bertí (730m), en el domini de l’alzinar. Es considera
comú al vessant meridional del Montseny, on ocupa parets de pedra
seca, codolars, piles de llenya o suro (SOLDEVILA et al., 1990)
i al sud del Moianès (Monistrol de Calders). Espècie particularment
termòfila, els intensos freds hivernals de la major part de la
zona d’estudi en deuen limitar la presència fora dels nuclis urbans.
És actiu de febrer a setembre.
No es pot descartar que almenys una
part de la població sigui introduïda, potser ja des de temps
antics, per exemple a través dels mitjans de transport, ja que
s'han trobat diversos exemplars enfilats a camions. No sembla que hagi
estat mai abundant durant aquest segle, tal com esdevé al Vallès
o la Selva, perquè és molt poc conegut popularment, tot
i viure als edificis.
Sargantaner gros (Psamodromus
algirus). Sargantana, sagrantana de gres
Comú per tot el territori,
entre els 500 i 960m (mediana de 700 m), el sargantaner gros escasseja
a les àrees amb baix recobriment arbori, com la Plana de Vic. Rareja
a partir dels 1.000 mm de pluviometria, que es correspon amb els ambients
centreuropeus.
Localitzat en ambients solells i poc
humits, sovint amb rocam on insolar-se. Típic d’ecotó, necessita
una certa cobertura vegetal a l’abast on refugiar-se. Així, es
troba sobretot en clars i vorades de bosc i marges de camins forestals,
i també al mig del sotabosc poc espès, bosquines, brolles,
garrigues, indrets cremats, codines, rocam, marges de pedra, erms i fenessars,
en el domini de l’alzinar i la roureda. Molt comú a les pinedes
seques de sotabosc poc dens.
Possiblement va disminuir durant el
segle XX per l’augment espectacular del recobriment de l’estrat arbustiu
i de la densitat de l’arbrat després de l’abandonament del carboneig
i altres activitats forestals.
Llangardaix ocel·lat
(Timon lepidus). Llagardaix, llangardaix
Comú i distribuït arreu
de l'àrea, fins als 1.200 m (mediana de 700m), el llangardaix ocel·lat
està actiu principalment els mesos de març a setembre. Se’l
troba habitualment en ambients secs, solells i pedregosos, on es refugia
sovint sota grans lloses, i amb certa cobertura vegetal arbustiva i herbàcia,
que no acostuma a superar el 25% de recobriment: codines, garrigues, boixedes
i landes, deveses, marges de conreus i pastures amb fenessar, vores de
rieres, de carreteres, de masos i fins i tot de nuclis urbans. No obstant,
un cop garantits els indrets oberts per insolar-se, pot penetrar en ambients
més tancats per caçar. Més abundant en el domini
de l’alzinar i de les rouredes seques. En els llocs més humits
viu en els espais oberts més secs i solells, que no sol freqüentar
el lluert (Lacerta bilineata). Per contra, en els terrenys més
àrids pot ocupar les bagues.
L’avenç de la cobertura arbòria
i la proliferació de l’ús de plaguicides les darreres dècades
sembla que va afectar negativament els recursos alimentaris del llangardaix
i va suposar una davallada considerable del conjunt de la població.
Se n’ha trobat restes al jaciment
arqueològic del Cingle Vermell (Vilanova de Sau) corresponents
a uns 10.000 anys enrera (9.760 +/- 160 anys BP) (VILA, 1985).
Lluert (Lacerta bilineata).
Llagardaix verd, llangardaix, lluert, vírbola
Comú al nord i meitat oriental
del territori així com al Montseny, des dels 600 als 1.340 m d'altitud
(mediana de 820m), el lluert és més abundant al Pre-pirineu
i Collsacabra, i menys a les Guilleries i el Montseny, el seu límit
meridional de distribució a Catalunya. Es troba actiu de març
a setembre.
A diferència del llangardaix
ocel·lat (Timon lepidus), el lluert ocupa ambients més humits,
amb cobertura herbàcia o arbustiva densa que proporciona humitat:
herbassars, joncedes, codines, vorades i clarianes de bosc (especialment
caducifoli), bosquines, brolles, riberes, marges de pastures, conreus
i camins, habitualment als solells, i sovint amb presència de pedres
que utilitza com a refugi. Típic en els domini de la fageda i la
roureda, tot i que també es troba als alzinars humits del Montseny.
Sargantana roquera (Podarcis
muralis). Sargantana, sagrantana NA (NA)
Abundant a l’extrem nord i a la
meitat oriental d'Osona, des dels 380 als 1.690 m d'altitud (mediana de
1.000 m), la sargantana roquera viu en ambients més humits que
la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica).
Ocupa els espais assolellats i amb
un grau d'humitat considerable i sembla indiferent a l’orientació:
roquissars, runes, edificis, vorades de conreus i camins, fenessars, herbassars
i pastures, brolles obertes, vores i clars de bosc, sovint amb abundància
de pedres, del domini de la fageda i, en segon lloc, de la roureda. En
els indrets menys favorables del domini de l'alzinar, es refugia als afloraments
rocosos de les vores de rieres i torrents, fins gairebé a tocar
el nivell de l’aigua, on troba les condicions d'humitat adequades. Tolera
un recobriment de la vegetació major que la sargantana ibèrica,
sovint superior al 25%.
Activa durant tot l’any, sobretot
de març a agost, excepte a l’hivern a les zones de major altitud.
Part de la població de la sargantana
roquera manifesta caràcters intermedis amb la sargantana ibèrica.
Sembla que es van diferenciar de les altres sargantanes europees del mateix
gènere i entre elles mateixes per l’aïllament sofert durant
les glaciacions pleistocèniques. S’ha comprovat com les dues sargantanes
poden hibridar-se.
Sargantana ibèrica
(Podarcis hispanica). Sargantana, sagrantana
Molt abundant a tota l'àrea
d'estudi, fins als 1.340 m (mediana de 820m), la sargantana ibèrica
habita els indrets secs i assolellats, preferentment rocosos, amb escassa
cobertura vegetal (generalment inferior al 25%) com marges de pedres,
edificis aïllats i de nuclis urbans, codines, roquissars, cingles,
marges amb pedres dels camins, conreus, pastures i boscos, garrigues,
brolles, landes i prats pedregosos, boscos cremats i pedreres. Principalment
en el domini de l’alzinar i la roureda, escassa a la fageda i als vessants
bacs, on la substitueix la sargantana roquera (Podarcis muralis).
Els juvenils apareixen a partir del
mes de maig. Activa durant tot l’any durant les hores de sol, sobretot
al migdia. Per sota els 600m d’altitud, les boires i el fred hivernals
en limiten l’activitat.
Vidriol (Anguis fragilis).
Llisona, lliseta, serp de vidre, noia de serp, serp noia
Abundant i distribuït per
tota la zona, entre els 450-1.300 m d’altitud (mediana de 600 m), el vidriol
és nombrós a la meitat oriental, menys al sud-oest. És
el rèptil més comú dins dels boscos, tot i que prefereix
la transició entre ecosistemes (ecotons).
Habita ambients humits i ombrívols,
sovint orientats al nord, fet que no sembla un factor limitant ja que
no necessita temperatures gaire altes per estar actiu. El que si el limita
és la cobertura herbàcia, que acostuma a ser superior al
75%. Així, es mou pels fenessars dels marges de conreus i pastures,
joncedes de les clarianes i vorades de bosc, deveses, brolles de gòdua,
bardisses, herbassars de ribera o, fins i tot, entre la fullaraca de l’interior
del bosc, en el domini de la roureda, la fageda, la verneda i els alzinars
humits.
Es refugia habitualment sota pedres
planes enmig de la vegetació. En els indrets més secs, prefereix
la proximitat de les riberes, on es conserva millor la humitat, però
defuig sempre l’aigua. A la fageda pot escassejar al mancar-li una cobertura
herbàcia suficient. Actiu sobretot entre març i juny, no
és rar trobar exemplars depredats o atropellats. Si la humitat
és prou elevada poden estar actius a ple migdia.
És un dels rèptils més
populars. Tot i ser del tot inofensiu, la tradició considera que
és capaç de fer un tipus de ferida, una "font d’aigua",
que no es pot curar mai més.
Lludrió llistat (Chalcides
striatus)
El lludrió llistat és
escàs i es troba molt localitzat entre 600 i 800 m d’altitud. N’existeixen
poques dades, en majoria molt recents, repartides gairebé per totes
les unitats geogràfiques de l’àrea d’estudi. Com passa arreu
de Catalunya, es tracta de poblacions reduïdes i aïllades, de
localització difícil a causa de les baixes densitats de
poblament i als hàbits esquerps i fugissers.
Habiten herbassars densos, secs, assolellats,
amb pedres disperses, planers i d'una certa extensió, alguns amb
mates de farigola i romaní, del domini de l’alzinar o la roureda
seca.
O. OPHIDIA
Serp verda (Malpolon
monspessulanus). Serp verda
La serp verda és comuna
a poca altitud, fins als 800 m (mediana de 580 m), en ambients oberts
i assolellats mediterranis i submediterranis: vores de conreus, marges
de camins i carreteres, fenessars, pastures seques, codines, roquissars,
bosquines i brolles. Té certa tendència antropòfila
i s’instal.la en masos i urbanitzacions i en horts, jardins i erms de
nuclis urbans (entra a vegades a l’interior dels magatzems i altres edificis),
on pot trobar força sargantanes i rosegadors, les seves preses
preferides. Requereix una cobertura herbàcia abundant, entremig
de la qual pot passar desapercebuda fàcilment gràcies al
seu color verdós.
Alguns animals assoleixen longituds
considerables, fins a 195 cm. Amb tot, no es tracta d’un animal perillós
si no se l’agafa. Moltes serps verdes moren atropellades als camins i
carreteres, ja que utilitzen l’asfalt per escalfar-se. És activa
durant la major part de l’any si els hiverns són suaus. S’han trobat
juvenils al maig i el juny.
L’augment del recobriment forestal
l’ha pogut perjudicar. S’ha constatat una regressió de la serp
verda a la Península Ibèrica (PLEGUEZUELOS et al.,
1997). Ja existia a l’entorn del Cingle Vermell (Vilanova de Sau) uns
10.000 anys enrera (9.760 +/- 160 anys BP (ESTÉVEZ, 1980b; VILA,
1985)).
Serp blanca (Elaphe
scalaris). Serp blanca, serp d'escala
Comuna per tot el territori, fins
als 940 m (mediana de 500m), la serp blanca és especialment abundant
a les àrees més agrícoles (Plana de Vic, Lluçanès
i Moianès); menys nombrosa al sector oriental humit. Viu en ambients
secs i molt solells, amb nul.la o escassa vegetació llenyosa: marges
de conreus de cereals i farratges, erms, pastures seques, brolles obertes,
codines i roquissars, amb poc recobriment vegetal. També en rocam
i vores de carreteres i camins de zones forestals, així com en
masos i en horts i jardins del medi urbà, ocasionalment a l’interior
d’edificis.
Possiblement s’ha vist afectada
per la intensificació i pèrdua de l’activitat agrícola
i de la vegetació dels marges dels conreus i pastures. Com altres
ofidis, força serps blanques moren atropellades als camins i carreteres,
ja que utilitzen l’asfalt per escalfar-se.
En general, les serps desperten
entre la gent un gran rebuig, que sovint incita a matar-les sense cap
justificació objectiva. No obstant, la serp blanca ha disposat
des de sempre d’un gran apreci a pagès –però que no l’ha
beneficiada gens- gràcies a les seves virtuts medicinals. Encara
avui dia hi ha qui, sovint salades i assecades prèviament, elabora
un brou reconstituent amb la seva carn. A la serp blanca se li atribueixen
múltiples virtuts, per exemple com a remei contra la sarna. Actualment
encara se’n fan medicaments, com ungüent i oli de la serp. La confiança
en les propietats d’aquesta colúbrid han arribat a tal punt, que
fins i tot hi ha qui posa la llengua de la serp dins una bosseta penjada
del coll d’un nadó perquè bavegi i li surtin les dents amb
poc dolor.
Serp d'Esculapi (Elaphe
longuissima). Serp negra, colobra boscana
Escassa i distribuïda pel
nord i meitat oriental de l'àrea d'estudi des dels 500 als 1.300
m d'altitud, el Montseny i el Montnegre són el límit sud
de distribució de la serp d'Esculapi a la península Ibèrica.
Al vessant garrotxí és força comuna, més que
la serp blanca (Elaphe scalaris).
Ocupa ambients humits (per sobre
els 700 mm anuals de precipitació) del domini de la roureda de
roure martinenc i de la fageda; també alzinars humits i castanyedes
a les Guilleries i el Montseny. Prefereix les vores i clarianes de bosc,
marges de camins i carreteres, pastures i conreus, sovint amb presència
d'afloraments rocosos, a vegades propers a cursos d'aigua.
Amant de la humitat (higròfila)
i no gaire termòfila, l’augment de la cobertura forestal l’afavoreix
enfront la serp blanca, amb qui no sembla coincidir. Activa durant el
dia, és una bona grimpadora, virtut que li permet depredar nius
d’ocell (de merla, Turdus merula, per exemple).
Probablement ja existia a l’entorn
del Cingle Vermell (Vilanova de Sau) uns 10.000 anys enrera (hi ha una
cita d’Elaphe sp. dels anys 9.760 +/- 160 BP (ESTÉVEZ, 1980b;
VILA, 1985)).
Serp d'aigua (Natrix
maura). Serp d'aigua, serp escurçonera, escurçó
d'aigua
La serp d’aigua és abundant
i es troba repartida per tota la zona, entre 450 i 720m (mediana 600m).
Espècie molt aquàtica, resideix sobretot en cursos d’aigua,
i també en basses, naturals o d’obra, petits embassaments i ambients
de ribera, tant en bagues com solells. També s’han trobat exemplars
en rocam i atropellats a la carretera, prop de cursos d'aigua.
Prefereix les aigües calmes (tot
i que tolera el corrent) de rieres i petits rius, especialment els gorgs,
amb poca o abundant vegetació submergida i d’aigües clares
i netes. És rara o absent en alguns cursos contaminats, com el
Congost, el Gurri i la riera de Sorreigs.
Excel.lent nedadora, s’alimenta
principalment d’amfibis i peixos. La major part d’exemplars tenen un disseny
en "zig-zag" a l’esquena, fet que la fa confondre amb l’escurçó,
espècie de la que n’imita els gestos com a estratègia defensiva.
No obstant, la serp d’aigua és totalment inofensiva. Com la serp
de collaret (Natrix natrix), quan se l’agafa, buida el contingut
de la glàndula anal, d’una fortor pestilent.
Serp de collaret (Natrix
natrix) Serp d'aigua, escurçó del corbatí, escurçó
del collaret
Poc comuna i repartida arreu del
territori, fins els 900m d’altitud (mediana de 700m), la serp de collaret
és més abundant a la meitat nord-oriental de l'àrea
d'estudi. Se l'ha trobat en cursos d'aigua, basses, vegetació de
ribera i en les seves proximitats. També en camins i carreteres,
vorades de conreus, pastures, bardisses, herbassars de ribera, fenessars,
marges i interior de pastures d’herba alta, boscos i roquissars del domini
de l’alzinar, la roureda i la fageda.
Prefereix els vessants solells, tot
i que no desprecia els bacs. Al ser una serp amant de la humitat, necessita
una cobertura herbàcia abundant quan es troba fora de l’aigua.
El recobriment arbustiu o arbori també sol ser elevat (superior
al 50%), sense que manquin, però, espais oberts on insolar-se.
La presència als punts d’aigua va associada a l’abundància
de preses, principalment amfibis.
S’han trobat juvenils de l’abril al
juny. La contaminació dels cursos d’aigua la deu haver perjudicat.
Els exemplars d’Osona probablement pertanyen a la subespècie
N. natrix helvetica (PLEGUEZUELOS et al., 1997).
Tot i que hi ha qui creu que és
una serp molt verinosa, es tracta d’una espècie totalment inofensiva.
Les seves defenses particulars, quan se la captura, són fer-se
el mort o bé buidar el contingut pudent de la glàndula anal.
Serp llisa septentrional
(Coronella austriaca)
Molt escassa, de distribució
eurosiberiana, la serp llisa septentrional ha estat localitzada al Pre-pirineu
i al Collsacabra, entre els 900 i 1.000 m d’altitud. També existeixen
escasses dades bibliogràfiques al Montseny (LLORENTE et al.,
1995). Localitzada al domini de la fageda i la roureda humida, en zones
obertes de pastures, en indrets més humits que la serp llisa meridional
(Coronella girondica), per sobre els 800mm de precipitació
a l’any.
Serp llisa meridional (Coronella
girondica). Serp rosa
Abundant a tota l'àrea
d'estudi, sobretot al Lluçanès i voltants de la plana de
Vic, fins els 1.340 m d'altitud (mediana de 800m), la serp llisa meridional
s'ha trobat en ambients secs i assolellats, en el domini dels alzinars
i de la roureda de roure martinenc i amb recobriment arbustiu i arbori
escàs o nul: rocam, codines, pastures seques, garrigues, boixedes,
vorades de bosc, alzinars oberts i vores de camins i carreteres, sovint
sota pedres.
Termòfila i crepuscular, la
serp llisa meridional es troba normalment en vessants solells, tot i que
no refusa les bagues si estan ben insolades i s’hi troben sargantanes,
la seva dieta bàsica.
Escurçó pirinenc
(Vipera aspis). Escurçó
Típic de la muntanya mitjana
humida, l’escurçó pirinenc s’ha localitzat entre els 620
i els 1.300 m (720 m de mediana). És comú des del Pre-pirineu
al Montseny, i escasseja en les àrees de poca cobertura forestal,
com la plana de Vic, o més seques, com el Moianès i el sud
del Lluçanès.
Trobat actiu de març a setembre,
viu a una gran varietat d'ambients des del domini de l’alzinar a la fageda:
vorades i clarianes de bosc, formacions arbustives, marges de pastures
i conreus, riberes (ocasionalment dins l’aigua), codines, roquissars i
vores de cingles. Tot i que prefereix els hàbitats forestals i
escasseja en els ambients urbanitzats, se l’arriba a veure ocasionalment
en masos i jardins. Se’l troba sovint sota pedres (a vegades sota troncs)
i en camins. La temperatura no sembla un factor limitant, i així
se’l pot trobar tant en bagues com solells, amb coberta vegetal des d’abundant
a nul.la.
Durant aquest segle sembla en expansió
fins al límit sud de distribució, al Montseny, Montnegre
i Corredor, probablement afavorit per l’increment de la coberta forestal.
També l’abandonament rural pot haver-lo beneficiat, ja que escurçó
que trobava un pagès o un pastor era eliminat ràpidament.
Al sud del Moianès i al Montnegre entra en contacte amb l’escurçó
ibèric (Vipera latasti).
Possiblement ja corresponguin a aquesta
espècie unes restes (Vipera sp.) trobades al jaciment arqueològic
del Cingle Vermell (Vilanova de Sau) uns 10.000 anys enrera (9.760 +/-
160 anys BP (ESTÉVEZ, 1980b; VILA, 1985)). L’escurçó
pirinenc i l’ibèric sembla que es van diferenciar dels escurçons
centreuropeus i entre ells mateixos per l’aïllament sofert durant
les glaciacions pleistocèniques (LLORENTE et al., 1995).
Els escurçons són les
úniques serps perilloses de Catalunya. No obstant, mai ataquen
si no se’ls xafa o agafa. Es poden distingir bé pel disseny en
"zig-zag" del dors, el cap triangular, el musell arremengat
i, sobretot, la pupil.la vertical, absent en les colobres. La coloració
generalment és d’un gris fosc, més clar en els joves, però
a les Guilleries hi ha exemplars rosats, tonalitat que potser els permet
camuflar-se millor enmig del substrat rogenc del massís.
Escurçó ibèric
(Vipera latasti). Escurçó
Rar i estrictament mediterrani,
l’escurçó ibèric únicament es distribueix
a la meitat sud del Moianès (per sota Moià), on l’escurçó
pirinenc també rareja. Ocupa ambients secs i oberts, tot i que
tolera un cert recobriment arbori. A Catalunya se l’ha citat fins als
1.000 m d’altitud i els 700 mm de pluviometria mitjana anual.
Existeixen algunes dades de les Guilleries
i el Montseny, que deuen ser errònies per confusió amb l’escurçó
pirinenc (Vipera aspis). No obstant, potser podria haver viscut
al peu del Montseny i les Guilleries fins a principis del segle XX, quan
la implantació agrícola era major i els alzinars estaven
intensament explotats, proporcionant ambients més secs i oberts
(en perjudici de l’escurçó pirinenc?) i més
abundància de petits mamífers.
|
