|
|
 |
 |
ELS OCELLS C. AVES O. PODICIPEDIFORMES F. Podicipedidae Cabusset (Tachybaptus ruficollis) Estival, força
escàs i localitzat, el cabusset nidifica a diverses basses del
sud de la Plana de Vic, com a mínim des del 1989 (AYMERICH et
al., 1991). Recentment, se n’ha detectat la cria en una bassa de l’oest
del Lluçanès. Es troba estès per altres basses i
cursos d'aigua en migració, així com en camps de conreu
negats de manera excepcional.
O. PELECANIFORMES F. Phalacrocoracidae Corb marí gros (Phalacrocorax carbo) El corb marí gros és un hivernant comú als pantans de Sau i Susqueda (present des de la segona setmana de setembre fins a l’última de març) i menys abundant al curs del riu Ter, on la seva presència s'incrementa progressivament any rera any. Com a hivernant i en poca quantitat, el corb marí gros s'observa en basses i petits embassaments a la Plana de Vic i el Lluçanès, allunyat del Ter. Els seus efectius han augmentat d'ençà els anys 80. Esporàdicament s'observa en època de cria (una parella el juliol del 1995 al pantà de Sau), però se’n descarta, de moment, la reproducció. ció. Rarament s’ha observat en migració tot seguint el curs del Ter; només en quatre ocasions (als anys 1995 i 1996) ha estat vist efectuant aquests desplaçaments pel Lluçanès.
Nombre total d’efectius de corb marí gros dels censos hivernals (mes de gener) efectuats als pantans de Sau i Susqueda, des del 1992 (original dels autors):
O.CICONIFORMES F.Ardeidae Martinet de nit (Nycticorax nycticorax) Nidificant escàs i molt localitzat al riu Ter, poc abundant en migració seguint el mateix curs del riu, el martinet de nit és observat des de la segona setmana de març fins a la tercera de maig durant la migració primaveral. A la tardor ha estat registrat des de la segona setmana d'agost fins a la tercera d'octubre. Més rarament es pot veure per zones obertes de la Plana i basses aïllades. La població nidificant es pot xifrar en unes 30 parelles pel cap baix. Destaca l’augment significatiu de la població nidificant i migrant en els anys 1994-1997, ocupant diferents zones al llarg del riu Ter amb parelles esparses o petites colònies de cria, com és el cas de Masies de Voltregà. Estival.
Estimació del nombre de parelles nidificants de martinet de nit a la colònia de Masies de Voltregà (dades originals de David Bigas):
Esplugabous (Bubulcus ibis) L’esplugabous és un migrador escàs, localitzat al curs del riu Ter i als terrenys agrícoles o de pastura que el circumden, durant els mesos de març a maig. Considerat fins a principis dels anys 1990 com una espècie accidental (BIGAS in AYMERICH et al., 1991), el nombre d'observacions d’esplugabous ha augmentat considerablement i ha esdevingut regular a l’àrea d’estudi. La seva situació actual és variable, i tant pot aparèixer de pas o hivernant com comportar-se de manera sedentària durant un temps. No obstant, el nombre d'exemplars que passen per Osona encara és relativament escàs i probablement ronda les poques desenes d'individus. La causa de l'increment d'efectius dels últims anys s'ha de trobar en l'expansió de l'espècie en les principals àrees de cria, com el Delta de l'Ebre o la Camarga occitana. L’any 1996 ja hi va haver un estol d’uns 20-30 individus que es va quedar durant tot l’any a la Plana, i una parella d'esplugabous adults que es van instal·lar tota la primavera en una colònia nidificant de martinet de nit. El 1997 i el 1998, el nombre d’avistaments ha anat en augment. Martinet blanc (Egretta garzetta) El martinet blanc és un migrador escàs i localitzat al riu Ter, a rius menors i algunes rieres. Més abundant durant el pas pre-nupcial (desde la segona setmana de març fins a la segona de maig). Com el cas de l'esplugabous, el nombre d'observacions de martinet blanc ha augmentat i també la seva regularitat en aquesta darrera dècada, si bé existeixen dades escadusseres des de 1967. Uns pocs individus s’han observat a la Plana durant tot l’any i s’han vist a les colònies de cria d’ardeides de Voltregà a l’època de cria. Aquestes dades donen indicis que podria tractar-se d'un nidificant excepcional. Es comporta principalment com a migrador. Bernat pescaire (Ardea cinerea) Bernat pescaire, bernat d'aigua (o aiga), bernat El bernat pescaire és principalment hivernant a Osona, amb una petita població sedentària. Es troba estès arreu del Ter, afluents principals i rieres del Lluçanès, sobretot a la riera i el pantà de la Gavarresa. El Ter i, en especial, els embassaments de Sau i Susqueda, acull la major part de la població. Uns pocs exemplars, sobretot joves i immadurs, resten sedimentats a Osona durant tot l'any. Es tenen indicis de cria probable des de 1984, sense tenir-ne la certesa per la dificultat de detectar els nius. El 1995 es va detectar el primer niu al riu Ter, a Masies de Voltregà. Actualment, cria en molt poc nombre però de manera regular. La població hivernant al Ter pot aproximar-se als 150-200 exemplars.
Nombre d’efectius de bernat pescaire corresponents als censos hivernals (mes de gener) efectuats als pantans de Sau i Susqueda, des del 1992 (original dels autors):
Agró roig (Ardea purpurea) Bernat pescaire. L’agró roig és present en migració de manera regular però en poc nombre, sobretot en pas pre-nupcial (des de l'última setmana de maig fins a la primera de juliol), al riu Ter i alguns afluents, així com a la riera de la Gavarresa. Alguns agrons poden romandre des d’unes setmanes a pocs mesos en un mateix indret durant el període primavera-estiu, si l'ambient és adequat, amb aigües permanents, calmes, pesca abundant i vegetació de ribera (canyissar o bosc). Fora de l’època de migració primaveral, la seva observació és excepcional. S’ha descrit una regressió de l’agró roig arreu d’Europa (TUCKER & HEATH, 1994), no constatada per ara en el nombre d’ocells de pas a l’àrea d’estudi.
F.Ciconiidae Cigonya (Ciconia ciconia) Cigonya , cigüenya Migradora regular en el pas pre-nupcial (de la segona setmana de març a l'última de maig) i post-nupcial (de l'última setmana d'agost a l'última de setembre), tot i que sempre escassa, la cigonya s'observa a tota mena d'espais oberts, conreus i a l’interior de les poblacions. S'ha citat la davallada de les poblacions migrants per Catalunya durant els anys 70 i 80 (MUNTANER et al., 1983), fet constatat a Osona en aquest mateix període. No obstant, des de finals dels anys 80 i durant els 90 el nombre de cigonyes que passen per l'àrea d'estudi ha augmentat sensiblement, probablement a causa de la protecció de l'espècie a les àrees de cria. En diversos països europeus, sobretot orientals, s’ha descrit una reducció de parelles (TUCKER & HEATH, 1994). L'augment progressiu de les observacions s'ha produït fins a l'actualitat. Per exemple, es van censar més de 150 cigonyes l'any 1996 en migració primaveral). Destaca el Lluçanès com a principal zona de pas de l'espècie a Osona, on s'hi han observat estols de fins a un centenar d'individus migrant el mes de març. L'any 1993, una parella va intentar de construir un niu al campanar de l'església de Borgonyà, fet excepcional ja que no es tenen dades històriques de la seva cria a la comarca. Cigonya negra (Ciconia nigra) Molt rara però d'aparició regular en migració, la cigonya negra s'ha observat almenys en 7 ocasions a la comarca en migració primaveral (entre la primera setmana d'abril i la segona de maig) i una en migració de tardor (al setembre) al Collsacabra i vessant nord del Montseny.
O. ANSERIFORMES F. Anseridae Oca vulgar (Anser anser) Oca salvatge, oca boscatana Espècie accidental present a l'àrea d'estudi exclusivament en temps de pas i de manera regular, hom coneix l’existència antiga de l’oca vulgar a l’entorn del jaciment arqueològic del Cingle Vermell (Vilanova de Sau), uns 10.000 anys enrera (9.760 +/- 160 anys BP (ESTÉVEZ, 1980b; VILA, 1985)). Des de l'any 1984 fins l'actualitat, hi ha hagut almenys 15 observacions, totes elles durant el pas primaveral, de la primera setmana de març a la primera de maig. Els avistaments han estat gairebé sempre d'estols de 4 fins a 60 exemplars volant en plena migració. F. Anatidae Xarxet (Anas crecca) Ànec petit, sarset El xarxet és un ocell hivernant i de pas pels punts d'aigua principals (citat des de la tercera setmana d'agost fins a la tercera de febrer). El nombre de visitants sembla que s'incrementa en anys especialment freds, procedents del sud de França, com ho demostra la recuperació l'any 1956 de tres exemplars anellats a la Camarga l'any abans (ORDEIX in AYMERICH et al., 1991). Amb tot, el nombre d'efectius no deixa de ser escàs. En la major part dels casos es tracta més d'estades temporals que d'una autèntica hivernada. El nombre de residents durant l'hivern es pot xifrar des d’unes desenes d'exemplars a com a molt uns 200 individus, tenint en compte que mai s'observen grans grups. Els darrers anys pràcticament no s’ha observat com a hivernant, exceptuant el gener de 1997, que se’n va detectar 4 individus a Sau i 3 més en unes basses del terme de Torelló. L’espècie és marcadament més escassa respecte als anys setanta; en aquell temps era una peça normal de caça, sobretot als pantants de Sau i Susqueda. Ànec coll-verd (Anas plathyrhynchos) Coll-verd, ànec coll-verd, ànec de bosc, ànec salvatge, ànec de boscatge, ànec boscatà, ànec gros, ànec de riu, ànec de pas, ànec blau, coll-blau. Present tot l'any, el coll-verd és l'únic ànec que nidifica a l'àrea d'estudi, alhora que n'és el més comú amb diferència; reproductor habitual i estès, moderadament abundant a l'hivern. La població que cria rep l'aport d'ànecs de procedència europea. La seva expansió com a nidificant durant els anys 80 (AYMERICH in AYMERICH et al, 1991) ha prosseguit la dècada de 1990. A l'època de cria es reparteix per la major part dels cursos d'aigua, així com en algunes basses i petits embassaments amb vegetació de ribera. També cal dir que unes quantes de les parelles nidificants procedeixen, voluntàriament o involuntària, d'introduccions fetes a partir d'exemplars procedents de cria en captivitat. En ocasions s'han observat fins i tot individus amb plomatges anòmals (amb taques blanques o negres), resultat d'encreuaments amb exemplars de races domèstiques. A l'hivern, el coll-verd es concentra a les principals masses d'aigua: rescloses del Ter, petits embassaments i, sobretot, als pantans de Sau i Susqueda. El nombre d'hivernants a tota la conca osonenca del Ter s'ha de situar entre quatre cents i mil exemplars, en funció dels anys.
Nombre d’efectius d’ànec coll-verd dels censos hivernals (mes de gener) efectuats als pantans de Sau i Susqueda, des del 1992 (original dels autors). Atenció: el nombre d'exemplars pot variar molt en funció dels dies en que s'efectua el cens, d'aquí que les variacions en les xifres no es poden interpretar com a tendències poblacional. A tall d'exemple, el gener del 1996 no va reportar cap exemplar a Susqueda, quan dies abans del cens hi havien diverses desenes d'exemplars:
Xarrasclet (Anas querquedula) Migrador escàs, fonamentalment del pas pre-nupcial (desde la segona setmana de març fins la primera d'abril), el xarrasclet s'observa sobretot al curs del Ter i afluents principals, on pot romandre durant uns pocs dies. No obstant, no és estrany que visiti temporalment basses i conreus inundats, allunyats del curs dels rius principals. Ànec cullerot (Anas clypeata) Migrador molt escàs, del qual se n'efectuen observacions esparses amb els anys, d'un o pocs individus, l’ànec cullerot es localitza al Ter i, en especial, durant el pas pre-nupcial (des de la segona quinzena d’abril fins la primera de maig).
O. ACCIPITRIFORMES F. Accipitridae Aligot vesper (Pernis apivorus) Aligot Rapinyaire principalment migrador i amb una població reproductora reduïda, l’aligot vesper nidifica en els ambients forestals humits (fagedes, rouredes i pastures) del Pre-pirineu, Collsacabra, Guilleries i Montseny. És escàs, tot i que els seus costums discrets i la confusió fàcil amb l'aligot (Buteo buteo), el fan passar més desapercebut del que ho és realment. L’aligot vesper mostra una certa preferència per les rouredes humides, tendència que queda palesa en la seva cria als escassos boscos de roure martinenc ben conservats de la Plana de Vic. A les àrees més favorables, probablement el vesper sigui tan abundant com l'altre aligot (CAMPRODON in AYMERICH et al., 1991). Comú durant el pas (primaveral: des de la última setmana de març a la tercera de maig; tardoral: des de la tercera setmana d'agost a la última de setembre), poden observar-se ocasionalment estols de fins a uns centenars d'exemplars, probablement nidificants del centre i nord d'Europa (FERRER et al., 1986). Ja està citat al segle XIX a les Guilleries com a migrador abundant (VAYREDA, 1883). Milà negre (Milvus migrans) El milà negre és un migrador comú, sobretot durant el pas pre-nupcial, des de la segona setmana de març a la primera de maig. Normalment vola en grups, des d'uns pocs exemplars a poques desenes. Excepcionalment s'observen, a la tardor, estols de fins a uns pocs centenars d'individus. Vola arreu de l’àrea d’estudi, però li agrada resseguir les principals carenes muntanyoses, on aprofita l'ascensió dels corrents tèrmics. Un grup format per una quarantena d’individus va restar estabilitzat a l’abocador comarcal d’Osona (Orís) des de la tardor de 1995 fins a la primavera del 1997. Les observacions dels anys 1992 i 1993 d'una parella de milans negres en plena època de cria al pantà de Sau també fan pensar en una possible nidificació a Osona, fet que no seria excepcional donat que és un niador regular a la Cerdanya, la Selva i el Gironès, vora el curs dels rius. Milà reial (Milvus milvus) El milà reial és un migrador escàs, detectat tant al pas pre-nupcial (des de la segona setmana de març a la última de maig) com, sobretot, al pas post-nupcial (des de la primera setmana d'octubre a la primera setmana de desembre). Vola en solitari o en petits grups per àrees obertes. Durant el pas de tardor sovinteja els estols de milà negre. Voltor (Gyps fulvus) El voltor es trobava entre la fauna del jaciment de Castell Sa Sala (Vilanova de Sau) entorn de 20.900-16.000 anys enrera (VILA, 1987). Es tracta d’una espècie majoritàriament sedentària que efectua certs desplaçaments estivals lluny de les àrees de cria. És possible que el voltor nidifiqués a l’àrea d’estudi fins els segles XVIII-XIX, en què la ramaderia i la pastura lliures eren prou importants. Actualment hi és extingit com a reproductor. És un ocell en expansió a Catalunya i la resta de la península Ibèrica, d’aparició excepcional a Osona. L’observació d'un individu en vol a la Plana de Vic l'agost de 1997 i un possible exemplar al Vidranès l’abril del 1998 són les úniques aparicions conegudes dels darrers anys.
Aufrany (Neophron percnopterus) L’aufrany és un reproductor rar però regular a Osona des de l'any 1992, als cingles del sector oriental. Només s'ha localitzat una parella d’aufranys amb nidificació segura, i una altra de probable. Des de l'estiu de 1995 també s’observa una parella al Picancel (El Berguedà), que es desplaça per alimentar-se a bona part del baix Berguedà (segons P.Aymerich i J.Santandreu). Es desconeixen dades històriques anteriors, però durant els anys 80 se sap del cert que no criava als principals cingles de l’àrea d’estudi. Com a única dada coneguda anterior a l'any 92, consta un exemplar immatur capturat i dissecat a Sant Pere de Torelló el maig del 1946. La protecció de l'espècie a les localitats de cria del Pre-pirineu pot explicar aquesta colonització recent, tot i que està en regressió al conjunt de la península Ibèrica. Possiblement ja havia criat a la zona en temps reculats. Pel reduït nombre d'exemplars presents a l'àrea d'estudi, aquesta espècie és considerada com a molt vulnerable. Àguila marcenca (Circaetus gallicus) Àliga blanca Migradora comú i nidificant escassa, l’aguila marcenca cria en àrees boscoses d'alzinar, roureda i pineda, si bé requereix els espais oberts (pastures i matolls) per caçar. És més comú com a nidificant a les Guilleries i el Lluçanès. S'ha constatat que ocupa la mateixa zona any rera any per a ubicar el niu. Durant la migració pot observar-se arreu en petits grups de fins a una desena d'individus. Passa des de la primera setmana de març a l'última d'abril i des de la segona setmana de setembre fins a la primera d'octubre. Excepcionalment, en dues ocasions, s'ha observat els mesos de novembre i desembre. L'augment de la cobertura arbòria de la comarca durant el segle XX pot haver-la perjudicat. Arpella vulgar (Circus aeruginosus) L’arpella vulgar és un ocell migrador escàs, més comú en el pas pre-nupcial (de març a maig) i amb poques observacions al setembre en el pas post-nupcial. Pot observar-se arreu de l'àrea d'estudi, però sobretot seguint el curs del riu Ter i en els conreus de la Plana. Arpella pàl·lida (Circus cyaneus) L’arpella pàl·lida passa en migració a l’àrea d’estudi i hi hiverna escassament però regular, amb observacions durant els mesos de novembre a març. És més comú en el pas pre-nupcial. En majoria es tracta d’exemplars hivernants als conreus de la Plana de Vic, on s’estan durant tota l'estació freda. Destaca la seva abundància com a hivernant alguns anys, com ara l’hivern 1996-97, amb un mínim de 22 observacions a la Plana de Vic i una presència regular d'almenys deu individus durant tota l'estació hivernal. El fet que sigui una espècie hivernant, molt visible i força confiada fa que algunes arpelles pàl·lides caiguin víctimes dels trets, malgrat es tracti d’una espècie protegida: ho testimonien tres arpelles abatudes per la caça entre els anys 1994-1997.
Esparver cendrós (Circus pygargus) Migrador escàs i nidificant accidental, l’esparver cendrós s’observa en migració els mesos d'abril, maig i setembre; és més comú durant el pas primaveral. Es coneixen 3 dades segures de cria: una de l'any 1987 entre Vic i Roda, en un camp de civada; una altra a Prats del Lluçanès, el 1989 en un camp d'ordi; la darrera, el 1998, a Sant Feliu Saserra, en un camp de blat. També se sap d'una cria possible a Sant Julià de Vilatorta el 1989. Destaca l'augment de les observacions d'individus adults els últims anys, fet que coincideix amb l'augment de parelles reproductores a Catalunya, molt probablement conseqüència del pla de recuperació de l'espècie al territori català. Al respecte, uns quants esparvers adults s'han observat durant la primavera dels anys 1995-98, establerts en zones de conreus de secà de la Plana de Vic, on possiblement han intentat criar. Astor (Accipiter gentilis) Esparver gros, astor, esparver perdiguer, esparver perdiuaire, esparver cogul, àguila blanca, àguila petita Nidificant comú i sedentari, l’astor ocupa les rouredes, les fagedes i, en especial, els boscos de coníferes. Abunda sobretot a les pinedes del Moianès i el Lluçanès. S'ha detectat densitats d'una parella/10km2, considerable si bé inferior a les àrees més favorables de Catalunya, com la Segarra, on assoleix densitats superiors de fins a una parella/4,6 km2 (S. Mañosa, com. pers.). Destaquen les observacions repetides a l'hivern pels conreus de la Plana, fora de les àrees boscoses on nidifica. Esparver (Accipiter nisus) Esparver, Esparver petit, astoret, esparveret, esparver blanc És citat d'uns 5.000 anys enrera (4.940+/-170 anys BP (MILLAN in CASTANY, 1980)) al jaciment arqueològic de la cova de les Grioteres (Vilanova de Sau). L’esparver es manté com a nidificant comú i migrador parcial a les zones arbrades de l'àrea d'estudi, en especial les rouredes i pinedes. Fora d'època de cria, freqüenta els espais oberts i és quan apareixen exemplars de procedència europea (i probablement pirinenca), que marxen de març a abril. La presència d'esparvers de procedència centreuropea s'ha constatat mitjançant l'anellament.
Aligot (Buteo buteo) Aligot, miloca, paparrates, àliga, aguila tova, àguila grossa, esparver de les rates Sedentari i hivernant comú a tota l'àrea d'estudi, si bé és escàs al centre de la Plana de Vic, l’aligot nidifica a les masses boscoses (rouredes, pinedes i fagedes) i utilitza els espais oberts per caçar. A l'octubre apareixen visitants pirinencs i europeus que es queden durant tot l’hivern. Aquest fet incrementa molt les poblacions d'aligots en certes zones, especialment al Lluçanès nord i a molts indrets de la Plana i el Collsacabra. Àguila daurada (Aquila chrysaetos) Àliga Es troba entre la fauna del jaciment arqueològic de la cova del Toll (Moià) (ESTÉVEZ, 1980a) i del jaciment de Castell Sa Sala (Vilanova de Sau) (VILA, 1987). Actualment, l’àliga daurada és un rapinyaire divagant, extingit com a reproductor. Fins a finals dels anys seixanta o mitjans dels setanta criava en algunes cingleres del Collsacabra i del límit del Lluçanès amb la Plana de Vic. L'excessiva freqüentació humana i l’alteració dels territoris, en perdre's les zones de conreu i pastura, la caça directa i la disminució de les preses naturals (especialment conill i llebre) la van fer desaparèixer. La construcció de de les preses de Sau i Susqueda va anar acompanyada de la desaparició de l’espècie al Collsacabra. A l’àrea d’estudi, s'observen individus solitaris divagants, sobretot joves i immaturs, sobretot a les antigues localitats de cria, on deuen trobar l'hàbitat més favorable. No obstant, l'any 1989 es va seguir una parella adulta estabilitzada al Collsacabra, sense que l'intent de cria prosperés, al ser abatut un dels dos individus a trets d'escopeta. Tot i això, les condicions ambientals s'estimen encara poc favorables, si bé no impossibles, per una recolonització amb èxit de l'espècie. A Catalunya, i especialment a la meitat sud, la població d'àguila daurada ha augmentat els darrers anys i actualment està força estesa. Àguila calçada (Hieraetus pennatus) Migrador molt escàs i observat de forma irregular, en boscos extensos o envoltats de conreus, les poques observacions, disperses, de l’àliga calçada corresponen als mesos de març, abril i setembre en migració. Tot i tractar-se d'un rapinyaire difícil de detectar en certes èpoques, es considera molt rar i un possible nidificant accidental al sector occidental del Lluçanès i oriental del Berguedà. La cita més antiga de l'espècie correspon a un exemplar mort als anys 1940 a l'Alt Congost. Àguila perdiguera (Hieraetus fasciatus) Espècie divagant a la major part de l'àrea d'estudi i nidificant rar a l'extrem sud. Hi ha hagut, des de 1984, 9 observacions esparses d'exemplars joves i adults en dispersió. L'any 1972, s'observà una parella adulta al Collsacabra en època de reproducció, l'únic indici de cria al nord de la comarca. Actualment hi ha un possible territori de cria al sud de l'àrea d'estudi, en un indret acinglerat amb vegetació mediterrània, favorable per l'espècie. De fet aquesta àguila requereix ambients mediterranis oberts, amb cingleres i abundància de preses, factors difícils de coincidir en condicions a l’àrea d’estudi. No obstant, la primavera de l'any 1998 ha reportat tres observacions d'adults d'aquesta espècie: dues a les cingleres orientals de la Plana de Vic i una a Taradell. Aquesta situació pot indicar l’establiment d’individus en aquestes àrees, on podrien intentar criar en els propers anys o, simplement, pot tractar-se de desplaçaments inhabituals a partir de les àrees de cria més properes.
F. Pandionidae Àguila pescadora (Pandion haliaetus) Migradora escassa, nidificant als països nòrdics, l’àguila pescadora s'ha localitzat preferentment al curs del Ter, on li és fàcil de capturar carpes i altres peixos. Pesenta el pas pre-nupcial molt marcat (des de la tercera setmana de març a la primera d'abril), amb escasses dades post-reproductores (de l'agost i principis de setembre). Les observacions tardorals s’han efectuat en indrets allunyats del curs del riu Ter, fet que indica que també aprofita els colls de muntanya per migrar, com fan molts altres rapinyaires.
O. FALCONIFORMES F. Falconidae Xoriguer (Falco tinnunculus) Xoriguer, esparver ros, esparver roig, esperver petit, xurriguer, astoret, griller, passafarines, esparver pardaler Se n'ha trobat restes al jaciment arqueològic del Cingle Vermell (Vilanova de Sau) d’uns 10.000 anys enrera (9.760 +/- 160 anys BP (ESTÉVEZ, 1980b; VILA, 1985)). Avui en dia, el xoriguer és un nidificant comú però relativament poc abundant a l'àrea d'estudi, més freqüent als cingles del Collsacabra, on hi ha una ocupació molt complerta de l’hàbitat disponible. Unes quantes parelles nidifiquen a la Plana de Vic i el Lluçanès en forats d'edificis. S’ha constatat una regressió en els darrers temps a la Plana, Lluçanès, Moianès i el Congost (CAMPRODON in AYMERICH et al., 1991), si bé sembla que durant els anys 1990 s'ha estabilitzat la població, almenys aparentment. Aquesta davallada coincideix amb l’observada pel conjunt del sud d’Europa entre 1970 i 1990 (TUCKER et HEATH, 1994). Part de les parelles de xoriguer són sedentàries, mentre altres abandonen les localitats de cria, un cop finalitzada. S'ha comprovat, mitjançant l'anellament, la dispersió d'individus joves nascuts a Osona cap a terres del Sud de l'estat francès. Falcó cama-roig (Falco vespertinus) Migrador escàs, del qual se'n coneixen poques dades (tretze observacions entre 1985 i 1995) com per poder afirmar-ne la regularitat. S'ha observat des de l'última setmana d'abril fins a la segona de juny, i principalment durant el mes de maig. Freqüenta els terrenys oberts, sovint parat als fils del telèfon, fet típic de l'espècie. Es va veure un mascle el 6/4/93 a la Quar (Lluçanès), dada excepcionalment primerenca. A la tardor, només s’ha citat a la primera setmana d'agost.
Esmerla (Falco columbarius) Migrador i hivernant escàs però regular. Observat entre octubre i febrer i al maig, en conreus de la Plana de Vic. Destaca la permanència d'alguns pocs exemplars durant tot el període d'hivernada en el mateix indret de la Plana. Falcó mostatxut (Falco subbuteo) Astoret, esparver petit Migrador poc abundant (abril; setembre-octubre) i nidificant escàs. Cria principalment al Lluçanès i a la part occidental de la Plana de Vic, en àrees arbrades enmig dels conreus. En els darrers tres anys s'han detectat sis territoris de cria amb nidificació segura a la Plana i a les Guilleries, fet que pot indicar un augment de la població reproductora, ja que és fàcil detectar aquest falcó durant la temporada de cria. Falcó peregrí (Falco peregrinus) Esparver blau, falcó Sedentari i escàs, amb un petit aport de visitants septentrionals, de pas i hivernants, s’estimen 25 parelles nidificants de falcó peregrí a tota l'àrea d'estudi. Es reparteix per les principals zones amb cingleres, tot i que normalment efectua desplaçaments de caça fins al centre de la Plana. Es considera una espècie vulnerable a Osona, afectada durant a dècada del 1980 per la caça i l'espoli dels nius, si bé la població sembla estable en els darrers anys, probablement degut a què aquestes pressions han davallat o deixat d'existir. La davallada del falcó peregrí a Catalunya i a la resta de la península Ibèrica durant els darrers vint anys no sembla haver afectat a la població de l’àrea d’estudi. Hi ha una població hivernant estable a la Plana de Vic, molt probablement de procedència centre i nordeuropea.
O. GALLIFORMES F. Tetraonidae Gall fer (Tetrao urogallus) Gall salvatge Restes de gall fer han estat trobades al jaciment arqueològic del Cingle Vermel (Vilanova de Sau), corresponents a 10.000 anys enrera (9.760 +/-160 anys BP (VILA, 1985)), i al de la cova de les Grioteres (Vilanova de Sau), pertanyents a un estrat de 5.300 anys enrera (5.300 BP +/-180 (MILLAN in CASTANY, 1995)), en una època amb tendències climàtiques atlàntiques i vegetació forestal caducifòlia dominant. Els individus més propers a l’àrea d’estudi es troben actualment entre les Lloses i Gombrèn (el Ripollès), en boscos pre-pirinencs de coníferes. Ocasionalment s’han vist exemplars entre les Lloses i Alpens (dades de F. Gonzàlez). Al Ripollès han perdut efectius, tot i que sembla que mantenen l’àrea de distribució (F. Gonzàlez, com. pers.), igual que altres poblacions catalanes (CANUT, 1993). F. Phasianidae Perdiu d'Àfrica (Alectoris barbara) La perdiu d’àfrica és citada al jaciment arqueològic de Castell sa Sala (Vilanova de Sau), corresponent a fa 16.000 anys (VILA, 1987), i al del Cingle Vermell (Vilanova de Sau) uns 10.000 anys enrera (9.760 +/- 180 BP (ESTÉVEZ, 1980b; VILA, 1985)). Actualment, absent de la península Ibèrica, viu en ambients oberts i rocosos semiàrdis del nord d'Àfrica. Perdiu de roca (Alectoris graeca) La perdiu de roca (Alectoris cf. gaeca) es trobava entre la fauna del voltant de la cova del Toll (Moià) fa uns 40.000-38.000 anys (Würm II i II-III (MARCET, 1976; ESTÉVEZ, 1980a)). El mateix tipus de restes, han estat trobades al jaciment arqueològic de Castell sa Sala (Vilanova de Sau), corresponent a uns 16.000 anys enrera (VILA, 1987), i al del Cingle Vermell (Vilanova de Sau), d’uns 10.000 anys enrera (9.760 +/- 160 anys BP (ESTÉVEZ, 1980b; VILA, 1985)). A l'igual que l'espècie anterior, aquesta perdiu ocupava en l'antiguitat una àrea molt més extensa, actualment limitada exclusivament a la Mediterrània oriental. Perdiu roja (Alectoris rufa) Perdiu, perdiu roja, perdigot (el mascle) La presència de la perdiu roja està documentada a l'àrea d'estudi des de fa uns 10.000 anys, concretament al jaciment arqueològic del Cingle Vermell (Vilanova de Sau) (9.760+/-160 anys BP (ESTÉVEZ, 1980b; VILA, 1985)); posteriorment, a la cova de les Grioteres (Vilanova de Sau) (5.300+/-180, 4.940+/-170 i 2.420+/-120 anys BP (MILLAN in CASTANY, 1995)). Actualment, la perdiu roja és sedentària a tota l'àrea d'estudi i es troba repartida arreu d'Osona en espais oberts, amb densitats molt desiguals, en funció de la gestió cinegètica. L'espècie ha rebut un impacte fort arran de la transformació dels camps de cereal en pastures o boscos i l'aplicació d'herbicides i insecticides, fet constatat al conjunt de la península Ibèrica i a l’estat francès (TUCKER & HEATH, 1994; DÍAZ, ASENSIO & TELLERÍA, 1996). A la major part d'indrets, ha desaparegut totalment la població autòctona, i només sobreviuen exemplars alliberats cada any per les societats de caçadors, de procedència forània, molt sovint, criats en instal.lacions poc adequades i amb temps insuficient per adaptar-se al terreny, motius pels quals són depredades i caçades fàcilment. Possiblement, tan sols a les parts altes del Montseny i del Collsacabra encara subsisteixin perdius plenament salvatges. Les mateixes associacions de caçadors han alliberat altres espècies de perdiu (Alectoris chukar i A. graeca), tot i que sembla que mai s'han arribat a reproduir.
Perdiu xerra (Perdix perdix) Perdiu xerra, xerra Citada al jaciment arqueològic del Cingle Vermell (Vilanova de Sau), corresponent a uns 10.000 anys enrera (9.760+/-160 anys BP (ESTÉVEZ, 1980b; VILA, 1985)). Actualment és una perdiu de distribució pirinenca, accidental a l'àrea d'estudi, observada excepcionalment alguns hiverns al Lluçanès: el desembre del 1965, als Munts (Sant Agustí de Lluçanès) i els darrers decennis, a Santa Creu de Joglars (Olost de Lluçanès) i a Sant Martí d'Albars (ORDEIX in AYMERICH et al., 1991). Guatlla (Coturnix coturnix) Gotlla S'han trobat restes de guatlla al jaciment arqueològic del Cingle Vermell (Vilanova de Sau), corresponents a uns 10.000 anys enrera (9.760+/-160 BP (ESTÉVEZ, 1980b; VILA, 1985)). Estival i nidificant comú en conreus cerealistes de la Plana de Vic, l’abundància de la guatlla varia molt en funció dels anys, tant durant el pas (primaveral: des de la segona setmana de març fins a l'última d'abril; tardoral: última quinzena de setembre) com a l’època de cria, ocasionada en part per les condicions climàtiques hivernals del continent africà. Ha disminuït molt en els últims decennis a causa de la pressió cinegètica i dels canvis tecnològics de l'agricultura, tendència senyalada pel conjunt de la península Ibèrica (DÍAZ, ASENSIO & TELLERÍA, 1996) i per diversos països europeus (TUCKER & HEATH, 1994), malgrat pugui realitzar fluctuacions anuals. Actualment sembla estabilitzada. No obstant, és difícil diferenciar la població realment salvatge de la que està genèticament alterada pels encreuaments amb individus de granja. Des de mitjans dels anys vuitanta i degut a aquestes barreges, és freqüent observar individus a plè hivern a la Plana i al Lluçanès, fet molt excepcional en la població salvatge. Faisà (Phasianus colchicus) Faisà Espècie introduïda pel seu interès cinegètic, originari de la Rússia meridional. A la comarca, es van fer les primeres introduccions d'aquesta espècie al notar-se la davallada d'altres espècies cinegètiques del país (conills i perdius) a partir dels anys vuitanta i fins al moment actual. Requereix ambients forestals humits. A Osona s'ha adaptat relativament bé i cria de forma escassa al Collsacabra, a l'extrem est de la Plana de Vic i excepcionalment al Lluçanès. Es comporta com a sedentari. L’ abundància durant l'època de cria depèn dels alliberaments de faisans de cada temporada de caça, que són cada vegada més nombrosos. Així, a tall d'exemple, al vedat de Folgueroles (segons P.Verdaguer), a finals del 1997 es varen engegar 30 faisans per setmana durant, com a mínim, un mes.
O. GRUIFORMES F. Gruidae Grua (Grus grus) Migrador primaveral molt escàs però regular, de pas entre les zones d'hivernada al centre-sud de la penísula Ibèrica i les zones de cria al nord-est d'Europa. Fins als anys noranta es disposava de molt poques dades de l’espècie per una manca de prospecció en l’època, indrets i moments (durant la nit o el crepuscle) adequats. Així, en l’últim decenni, s’han recollit 13 observacions d'estols de grues en migració primaveral, entre mitjans de febrer i finals de març, a més de dues observacions d'individus aïllats que van restar uns dies als conreus del centre de la Plana de Vic. La presència de la grua a Osona es deu, en la majoria dels anys, únicament a estols d’ocells en vol, que no s'aturen ni tan sols per menjar. F. Rallidae Rascló (Rallus aquaticus) Migrador escàs, si bé passa molt desaparcebut. Localitzat sobretot els mesos d'abril i novembre en els principals cursos d'aigua amb vegetació de ribera herbàcia (canyissars, bogars i jonqueres) de la Plana de Vic, Lluçanès i pantà de Susqueda. Es coneixen només dues àrees de cria probable, les dues situades en canyissars i bogars a la ribera del riu Ter. Guatlla maresa (Crex crex) Gotlla maresa Actualment és un ocell de presència excepcional a l'àrea d'estudi. Fins cap allà als anys setanta era habitual a Osona, així com altres indrets de Catalunya, com a ocell de pas. La minva de l’espècie coincideix amb una pràctica desaparició com a nidificant a la Península Ibèrica (on sembla haver esdevingut un estiuejant i hivernant ocasional) i a la major part d'Europa per diverses causes, entre les que destaca la destrucció dels seu hàbitat i a la intensificació agrícola: canvis de cultius i collites avançades a la conclusió de la cria (TUCKER & HEATH, 1994). El coneixement popular de l'espècie i les nombroses citacions de captures per part de caçadors, especialment durant la migració primaveral, fa pensar que la seva presència era molt poc nombrosa però regular en camps de conreu de cereal, marges amb herba alta i camps inundats per les pluges. La tradició popular diu que la guatlla maresa acompanyava les guatlles en la seva migració (en castellà se l’anomena "guión de codornices"). Aquesta creença probablement es deu a la coincidència de les dues espècies durant el pas i en els mateixos ambients. Polla d'aigua (Gallinula chloropus) Polla d'aigua (o d’aiga), fotxa Present tot l’any, la població sedentària de polla d’aigua rep un cert aport d'exemplars forans durant l'hivern. Abundant i repartida per gran nombre de cursos i masses d'aigua, especialment a la Plana de Vic, mentre disposi de vegetació protectora (canyissars, bogars, bardisses, bosc de ribera). Segons el criteri general de pagesos i caçadors, les dècades de 1950 i 1960, la polla d’aigua era un ocell molt rar a Osona, només d’aparició hivernal, fet que no s'ha pogut constatar en altres àrees estudiades. L'expansió més important s'ha produït als anys 1980, tant a la Plana de Vic com al Lluçanès. Destaca la bona adaptació de l’espècie a cursos d’aigua eutròfics o amb un moderat grau de contaminació. Així, la relativa millora de la qualitat de l'aigua va propiciar durant els anys noranta l'increment d’aquest ocell en els cursos dels rius Gurri i Meder al seu pas per Vic. Fotja (Fulica atra) Visitant escàs a Osona durant l´hivern i el pas de tardor, la fotja ha estat observada localitzadament sobretot a la cua del pantà de Sau i en basses i petits embassaments de la Plana de Vic i el Lluçanès.
O. CHARADRIIFORMES F. Burhinidae Tòrlit (Burhinus oedicnemus) Tirlot Migrant rar durant el pas primaveral (des de la segona setmana de març fins a la tercera d'abril) en conreus de secà. L'única citació a Osona els darrers 6 anys és la d’un exemplar sentit en una zona de conreus i bosc el 28-3-98 a Cararac (L'Esquirol) per J. Romero. No obstant, els hàbitats crepusculars i nocturns del tòrlit en poden fer subestimar la presència. La identificació de l’ocell per part d’alguns pagesos i l'existència d'un nom local ("tirlot"), fa pensar que antigament devia ser menys escàs a Osona. Actualment es troba en regressió a Europa per pèrdua i degradació de l’hàbitat (TUCKER & HEATH, 1994).
F. Charadriidae
Corriol petit (Charadrius dubius) Nidificant escàs i migrador primaveral comú (de la primera setmana de març fins a l'última de maig) als principals cursos d'aigua, el corriol petit cria principalment a les platges de còdols del riu Ter; s’hi han comptabilitzat fins a 5 parelles en 8 Km de riu, entre Torelló i Manlleu, els anys 1980 (BIGAS in AYMERICH et al., 1991). Les observacions de l’espècie durant el 1998 evidencien l’estabilitat de la població de cria al riu Ter. No obstant, pot considerar-se una espècie vulnerable a causa de les extraccions d'àrids, la freqüentació de les zones de cria i la depredació dels nius pels gavians. Daurada grossa (Pluvialis apricaria) Somniafreds Migrador i hivernant rar i irregular, observable en terrenys de conreu especialment durant els mesos de gener a març. A la primera meitat del segle XX la daurada grossa era relativament comú a les basses o espais inundables, com el Pla de la Mata (Sant Julià de Vilatorta). En regressió des dels anys setanta, existeixen només dues citacions a la Plana de Vic entre 1989 i 1998.
Fredeluga, Vanellus vanellus. Garsa marina, fredeluga, cridafeds, ocell fred. Hivernant comú, més abundant durant els hiverns freds, la fredeluga és present des de la tercera setmana d'octubre fins a la tercera de març, en terrenys de conreu, erms i pastures d'arreu de la Plana de Vic i el Lluçanès. Forma grups d'unes poques desenes d'exemplars fins a més de 200 ocells.
F. Scolopacidae Becadell comú (Gallinago gallinago) Becadell, escuracananes, becadí Hivernant comú des de la tercera setmana de setembre fins a la segona de març, el becadell viu associat als cursos d'aigua amb marges fangosos, basses, femers i conreus inundats temporalment. Es distribueix principalment per la Plana de Vic i les àrees més obertes del Lluçanès, tot i que pot ser vist en qualsevol punt del territori, especialment durant la migració. La informació proporcionada per pagesos i caçadors evidencia una davallada de la població hivernant des dels anys setanta fins a l’actualitat. L'estat actual de l'espècie a Osona sembla confirmar aquesta davallada; només s'observa en llocs molt favorables per a l'espècie i sempre en forma d'individus aïllats. Becadell sord (Lynmocryptes minima) Becadell petit, escuracananes Hivernant i migrador molt escàs, però de presència regular. Habita rieres, rierols, femers i conreus inundats durant l'hivern. Les dades i comentaris aportats per ornitòlegs, caçadors i pagesos indiquen un descens de la població hivernant en els darrers decennis. Des de 1983 només consten cinc citacions. S’ha apuntat una devallada de la població nidificant de les illes britàniques i alguna altra regió europea, causada per l’alteració dels hàbitats (TUCKER & HEATH, 1994). Becada (Scolopax rusticola) Becada Nidificant molt escàs i localitzat al Pre-Pirineu, Collsacabra, Guilleries i Montseny, més comú com a migrador i hivernant arreu del territori, la becada és present des de la tercera setmana d'octubre fins a la primera d'abril. La població reproductora a l'àrea d'estudi forma part del límit meridional de l’àrea de cria a Europa, junt amb el centre i nord-oest peninsular. Habita ambients centreuropeus: llindars de fageda i roureda, plantacions de coníferes, avellanoses amb pastures humides, boixedes i landes. Pot abandonar les àrees d'hivernada si el terreny es glaça, i aparèixer per àrees menys habituals. És molt sensible a alteracions de l'hàbitat, com poden ser els treballs forestals. La població de becada sembla estable o amb tendència a la baixa, amb grans variacions depenent dels anys. Des de 1995 s’ha constatat un augment de la persecució per part de gran nombre de caçadors i col·lectius de caça de competició; aquesta situació demana amb urgència una normativa específica per a regular la caça de la becada. A l’estat francès s’ha notat una baixa important de la població hivernant causada per una caça excessiva (HENDERSON et al., 1993). Gamba roja (Tringa totanus) La gamba roja és una migradora regular i poc abundant, més habitual durant el pas pre-nupcial, des de la tercera setmana de març a la segona de maig. Del pas post-nupcial, només se'n coneixen unes quantes dades del setembre. Distribuïda sobretot pel Ter i afluents principals.
La gamba verda és una migradora escassa, més corrent al pas primaveral (des de la tercera setmana de febrer fins a l'última d'abril) que al tardoral (setembre). Localitzada principalment al riu Ter, també s’observa al Ges i en algunes basses aïllades de la Plana. Xivita (Tringa ochropus) Limícol de pas comú i regular, la xivita s’observa des de la primera setmana de març fins a la segona de maig durant el pas primaveral i des de la primera setmana de juny fins a la primera de novembre en el pas de tardor. Destaca l'augment de la població migrant al mes d'agost. Visita els cursos fluvials, les riberes de basses i embassaments, els camps i els prats inundats a la vora de punts d'aigua, i fins i tot els femers. Valona (Tringa glareola) Ocell de pas escàs, la valona és present a les vores dels rius principals, i sobretot en basses, acumulacions d'excrements ramaders i conreus inundants de la Plana. La seva observació és regular durant els anys, però en molt poc nombre, des de la tercera setmana de març fins a l'última de maig al pas primaveral i des de la segona setmana de juliol fins a la primera d'octubre al pas de tardor. Xivitona vulgar (Actitis hypoleucos) Polleta d'aigua, becadell La xivitona vulgar és molt comuna als cursos i vores de masses d'aigua a l'època de pas, especialment post-nupcial, si bé se la pot detectar tot l'any en poc nombre. El major flux de pas s’esdevé els mesos d’abril, maig, agost i setembre. Repartida arreu de la comarca, si bé abunda més al Ter, on s'ha apuntat la possibilitat de la seva nidificació arrel d'observacions de parelles estiuejants (AYMERICH, 1991). Ha criat a localitats veïnes del Ripollès i la Garrotxa. L’alteració de les riberes a Osona pot ser un impediment perquè s’hi estableixin reproductors. Apareix en forma d'exemplars isolats, parelles i petits grups, de fins a 30 ocells. L’anellament ha pogut demostrar la procedència nord-europea (Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Nord d’Alemanya) d’alguns individus capturats en migració post-nupcial. Becut (Numenius arquata) Aquest limícol de mides grans ha estat observat de manera excepcional durant l’hivern (quatre citacions entre 1989 i 1997), sempre en àrees de conreus de cereals i farratgers, en zones molt obertes.
F. Laridae Gavina vulgar (Larus ridibundus) Gavina Migradora escassa i hivernant rara. Observable sobretot al pas pre-nupcial (des de la primera setmana de març fins a la segona de maig), escasseja al post-nupcial (major part d'observacions al novembre). Es troba al riu Ter i a l'embassament de Sau on freqüenta els conreus prop del riu. A Manlleu hi hiverna regularment des de finals dels anys setanta. Actualment s’hi concentren fins a una quarantena d’individus. Excepcionalment, s’hi veuen a l’estiu (4 exemplars el juliol de 1997 observats per A. Pedro). Realitza moviments empesa per les onades de fred. En aquests casos i ocasionalment, s’han arribat a comptabilitzar estols d’uns pocs centenars d’exemplars. Gavià argentat (Larus cachinnans) Gavina, gaviota Colonitzador recent i present tot l’any a l'àrea d'estudi, la primera notícia coneguda del gavià argentat data de l'any 1963 a Torelló i la primera cria segura és del 1983 a Manlleu. El seu nombre va anar en augment i actualment crien desenes de parelles per les immediacions del riu Ter i als nuclis urbans de les seves vores, com Manlleu, Roda de Ter i Torelló. Des de l’any 1983 també ha colonitzat casc urbà de Vic, on el 1997 hi havia un total de 8-10 parelles nidificants. Al pantà de Sau, i secundàriament a Susqueda, s'hi apleguen centenars d'exemplars, entre adults, immaturs i joves de l'any, la gran majoria no reproductors a l’àrea d’estudi. La màxima concentració es dóna a l'hivern, quan s’hi han arribat a comptar fins a 4.000 exemplars (1997) . L'expansió del gavià argentat pel riu Ter ha estat motivada pel nombre creixent de parelles de la colònia de cria de les illes Medes durant els anys vuitanta, una de les més importants del Mediterrani, que per un efecte de sobrepoblació van remuntar el curs del riu. El tancament dels nombrosos abocadors incontrolats d'escombraries, una de les principals fonts d'aliment, no sembla haver afectat sensiblement la població nidificant, que ha pogut trobar recursos tròfics suficients en els conreus, els peixos del Ter (principalment carpes), les plantes de tractament de residus orgànics i, especialment, l’abocador comarcal d’Orís. Això sí, possiblement degut a una major dispersió de les fonts d’aliment, els grans estols de gavians que freqüentaven la Plana de Vic fins als anys 1992-1993, han disminuït en nombre. No obstant, l'abundor d'aquests ocells al conjunt de l’àrea d’estudi es manté, amb tendència a l’augment de parelles reproductores.
O. COLUMBIFORMES F. Columbidae Colom roquer (Columba livia) Colom Documentat al jaciment arqueològic del Cingle Vermell (Vilanova de Sau), d’uns 10.000 anys d’antiguitat (9.760 +/- 160 anys BP (ESTÉVEZ, 1980b; VILA, 1985)), això permet pensar que el colom roquer era present des d’antic a les zones acinglerades d'Osona en estat salvatge. Algunes varietats de la subespècie domèstica d'aquest colom (Columba livia domestica) han estat introduïdes als principals nuclis urbans de la Plana de Vic (Vic, Manlleu, Torelló, Centelles, Taradell, etc.), en algunes poblacions del Lluçanès (Olost) i en alguns masos, procedents de cria en captivitat. La introducció en gran nombre en pobles i ciutats data, com molt antic, de mitjans d'aquest segle, i en alguns pobles del Lluçanès, de finals dels anys 70. Es comporta com a sedentari i ocupa preferentment el casc històric de les poblacions, on la seva presència és cada vegada més contestada, a causa de les acumulacions d’excrements en els elements arquitectònics. No es coneix cap nucli de població assilvestrat, si bé se sap que n'hi va haver almenys una als cingles del Collsacabra. Xixella (Columba oenas) Tudó petit, xixella , tudó de pas, colom bosquetà Aquest colom és present tot l'any en poc nombre i de manera dispersa. Pot criar en petites colònies, que abandonen un cop els polls de l'última niuada han volat, a finals d'agost o principis de setembre. A partir de llavors formen grups erràtics, mai gaire nombrosos. Entre desembre i març s'estableixen de nou al territori i inicien la posta a partir del març, i com a molt tard, fins al maig. Habiten espais oberts amb petites arbredes o bosc obert, amb especial preferència per les arbredes de roure martinenc amb arbres vells i envoltades de conreus de la Plana de Vic i el Lluçanès.
Tudó (Columba palumbus) Tudó, tudó gros Citat en el jaciment del Cingle Vermell (9.760+/-160 BP) (ESTÉVEZ, 1980) i al de la Cova de les Grioteres (4.940+/-170 anys BP (molt abundant), 4.800-4.000 BP i 2.420+/-120 BP (MILLAN in CASTANY, 1995)). El tudó és present tot l'any a l’àrea d’estudi, amb l'aport d'exemplars forans de pas o hivernants. El pas de tardor s’efectua entre la primera setmana de setembre i la segona de novembre. Abundant, ocupa tot tipus de boscos i arbredes on cria. Mostra una certa preferència pels sots i torrenteres, sobretot en els alzinars, on troba arbres grossos i major tranquilitat. Els joves formen estols a partir del juliol, que poden arribar a uns quants centenars d'individus en àrees de conreus. A l'hivern els adults també s'agrupen i freqüenten els conreus i pastures, si bé bona part de l'alimentació està constituïda per glans. La població sembla estable, tot i la pressió cinegètica.
Colonitzador europeu recent (darrera meitat del segle XX) procedent d'Àsia. La primera cita de cria a Osona correspon al 1984 a Taradell (BAUCELLS, in AYMERICH et al, 1991). A partir de llavors, i progressivament fins al 1993, va colonitzar ràpidament la gran part dels espais enjardinats de poblacions i urbanitzacions del sud i centre de la Plana de Vic, així com les arbredes dels masos. Es comporta majoritàriament com a sedentari, amb una fenologia de cria del tot irregular, observant-se naixements fins i tot al mes de desembre. Per fer el niu prefereix les coníferes (cedres, avets, pins, xiprers, etc.). El 1993 va arribar al Berguedà, observant-se aquell any ja a Berga i Avià (segons P.Aymerich i J.Santandreu). Actualment, també cria al nord de la Plana de Vic i al Bisaura, localitats on és menys abundant. El seu procés expansiu continua: s'ha constatat la primera observació de l'espècie a Prats de Lluçanès l'hivern de 1997-1998 (F.Comas, com. pers.).
Tórtora (Streptopelia turtur) Tórtora, tórtera, tórtora de bosc, tórtola, torta. Espècie estival relativament comú. Comença a arribar l'última setmana de març i s'observa fins a la primera setmana d'octubre. Cria en ambients arbrats més aviat oberts i càlids: boscos clars, arbredes, boscos de ribera i vorades de bosc. Per alimentar-se també freqüenta els conreus i les pastures. Sembla més abundant al sector occidental de l'àrea d'estudi, que disposa de masses forestals més fragmentades pels conreus. Destaca l'agrupament de tórtores a finals d'estiu a la Plana de Vic i sobretot al Lluçanès, formant estols d'ocells majoritàriament joves que poden arribar a uns quants centenars d'individus. Ha reduït considerablement els seus efectius en els últims decennis, fet constatat arreu d'Europa, fins al punt de passar d’abundant a ser relativament escassa. Les causes del declivi generalitzat són la destrucció de la vegetació dels marges dels conreus, l’ús d’herbicides (que limiten les fonts d’aliment) i la sequera als quarters d’hivernada africans (TUCKER & HEATH, 1994).
O. PSITTACIFORMES F. Psittacidae
Cotorra argentina (Myiopsitta monachus) Espècie assilvestrada, originària d’Argentina i escapada de la captivitat, abundant a Barcelona i altres ciutats ibèriques, sobretot del litoral mediterrani, on habita els parcs i els jardins. A Osona, s’ha començat a detectar amb una certa freqüència des de principis dels anys vuitanta. Fins a mitjans dels anys noranta, sempre es tractava d'individus solitaris, escapats de gàbies, que mai arribaven a adaptar-se al territori. La cotorra argentina cria a la Plana de Vic tot just des de l'any 1994, en una devesa de Calldetenes (UTM 4242), en forma de parelles aïllades que romanen tot l'any al mateix indret; al moment actual (1998) s’ha observat altres parelles en època de cria: a Folgueroles (UTM 4343), Sant Vicenç de Torelló (UTM 4057) i Vic (UTM 3841). Viu en zones rurals i ajardinades, niuant a les barbacanes de les cases o als arbres. Viu en parcs, jardins i zones rurals, on construeix un niu molt voluminós fet de branquillons que situa a les barbacanes de les cases o als arbres. Sembla que l'absència d'hiverns freds en els últims anys ha ajudat a l'adaptació d'aquesta cotorra. Ocasionalment, també s’observen exemplars escapats d’altres espècies de cotorres, lloros i periquitos, que fins ara mai han constituït cap nucli poblacional.
O. CUCULIFORMES F. Cuculidae Cucut reial (Clamator glandarius) Ocell escàs, estival i de pas, del qual només es coneixen vuit àrees regulars de nidificació entre 1987 i 1997, distribuïdes especialment per les rouredes envoltades de camps de la Plana de Vic, el cucut reial és observat a partir de l’última setmana d'abril. Els adults marxen abans d’acabar el juliol, mentre els joves s’estan aquí fins a la tercera setmana de setembre. Localitzat en zones boscoses obertes, arbredes, boscos de ribera i pollancredes, indrets on hi ha nius de garsa, els quals parasita. El creixement dels polls de cucut reial és més ràpid que els de l’espècie hostatjadora, cosa que els dóna avantatge respecte els polls menors en la competència per l’aliment. Sobta l'escassetat d'aquesta espècie al ser un paràsit de la garsa (Pica pica), molt abundant a la Plana de Vic. Aquest fet podria explicar-se pel clima fred de la Plana de Vic, que no beneficia la termofíl.lia del cucut reial (a Catalunya es distribueix principalment per sobre els 4º C de mitjana de gener, MUNTANER et al., 1883), que arriba a Osona quan la garsa està finalitzant la posta. Cucut (Cuculus canorus) Cucut Estival i abundant, el cucut és vist des de la tercera setmana de març fins a la segona de setembre. Habita els ambients forestals: rouredes, fagedes, alzinars, pinedes, boscos de ribera, arbredes, bardisses, brolles arbrades i els grans espais enjardinats. Mostra una certa preferència per les rouredes i altres masses caducifòlies. Parasita els nius d'una gran varietat d'ocells passeriformes (veure VIGUÉ in AYMERICH et al., 1991). Destaca l'abundància d'aquesta espècie en tots els hàbitats d'Osona, detectable fàcilment pel seu cant fort, molt conegut popularment. La fase marró de plomatge, més escassa que la grisa, ha estat observada només sis vegades.
O. STRIGIFORMES F. Tytonidae Òliba (Tyto alba) Òliba, xibeca. Sedentària i estesa per la major part del territori, l’òliba ocupa les zones obertes amb assentaments humans a la vora i evita les grans extensions boscoses. Nia en cases de pagès (habitades o abandonades), esglésies, torres, sota ponts i molt rarament en forats d'arbre i cingles. Actualment l’òliba és poc abundant i amb tendència a perdre efectius. Així, ha desaparegut de molts masos i esglésies on criava fins fa pocs anys. Durant els anys 1995 i 1996 es va realitzar un seguiment exhaustiu de la població nidificant a Osona, estimant-la en 100 parelles, amb un aport d'individus a l'hivern procedents del continent europeu (dades de J.Baucells i R.Pou). L'abandonament rural, el tancament de vies d'entrada als edificis (com ara les esglésies), l’atropellament, la intoxicació per raticides i la caça directa són factors causants de la davallada. De tota manera, aquest rapinyaire s'adapta fàcilment als canvis en els edificis (obres, reformes) i retorna ràpidament a les construccions restaurades, si se li deixa algun racó fosc per a fer-hi el niu. La seva adaptabilitat explica que continuï tan repartida. Es disposa d’estudis molt complerts sobre d'alimentació de l'òliba a Osona (CULÍ, 1984).
Taula núm. Anàlisi de l’alimentació l’òliba (Tyto alba) a Osona
Font: CULÍ, RIERA & SOLÀ, 1989
F. Strigidae Xot (Otus scops) Xuta, xot Estival, el xot és observat de la primera setmana de març a l'última de setembre, i excepcionalment a l'última d'octubre. Viu en zones arbrades poc denses: bosquets, arbredes, boscos de ribera i jardins, fins i tot a l'interior dels nuclis urbans. Està repartit de forma abundant arreu d'Osona, però sembla que escasseja al Lluçanès, on s'ha rarificat molt, sense causa aparent. Evita grans extensions de bosc i muntanya, per això és absent a bona part de les Guilleries, Collsacabra i Montseny. Nia en forats d'arbres, parets o dins de les caixes-niu. A la Plana de Vic és freqüent que ocupi nius vells de garsa, a l'igual que el mussol banyut (Asio otus). Duc (Bubo bubo) Duc, gran duc, duc gran |
